Morfologia: el verb i la conjugació

El verb és la paraula que expressa accions, processos o estats i fa de nucli del predicat. Té un lexema o arrel, que aporta el significat (*cant-*), i uns morfemes flexius, que indiquen la persona (1a, 2a, 3a), el nombre (singular o plural), el temps (present, passat, futur) i el mode (indicatiu, subjuntiu o imperatiu): *cant-àvem*.

Els verbs catalans s'agrupen en tres conjugacions segons la terminació de l'infinitiu: la 1a acaba en -ar (cantar, parlar); la 2a, en -er o -re (témer, perdre, conèixer); i la 3a, en -ir (dormir, servir). Hi ha alguna excepció: *dir* acaba en -ir i *dur* en -ur, però tots dos són de la 2a. Molts verbs de la 3a són incoatius: afegeixen un increment entre l'arrel i la terminació en algunes persones del present (serveixo, serveixes; en valencià, servisc, serveixes; en balear, servesc, serveixes).

Les formes no personals no indiquen persona: l'infinitiu (cantar), el gerundi (cantant) i el participi (cantat). El participi, amb l'auxiliar haver, forma els temps compostos: he cantat (perfet), havia cantat (plusquamperfet), hauré cantat (futur perfet), hauria cantat (condicional perfet).

Per expressar el passat, en català és molt habitual el passat perifràstic, format amb el verb anar + infinitiu: vaig cantar, vas cantar, va cantar, vam cantar, vau cantar, van cantar. També són normatives les formes *vàrem, vàreu, varen* i el passat simple (cantí, cantares), més propi de la llengua escrita i del valencià.

La primera persona del present d'indicatiu varia segons la varietat: canto (central), cante (valencià), cant (balear). Totes són correctes en el seu àmbit.